Còmic
Definició del mitjà i trets distintius
El terme còmic, que deriva del vocable anglès còmic, fa referència a la successió o sèrie de vinyetes que permet narrar una història. El concepte també al·ludeix a la revista o al llibre format per còmics.
-
Imatge seqüencial. El còmic està compost de vinyetes que contenent dibuixos. Aquestes s’ordenen per explicar una acció, amb plantejament, nus i desenllaç (seqüència).
-
Espai i temps. El còmic, igual que el cinema, té capacitat per expressar el pas del temps (utilitzant seqüències) i l’espai (mitjançant el propi dibuix)
-
Guió. Les historietes combinen text i imatge, per això són obra, com a mínim, d’un guionista i d’un dibuixant. Té, per tant, una faceta narrativa i una altra de plàstica.
-
Plasticitat del text. Els diàlegs dels personatges i el narrador s’expressen de forma impresa a través d’elements plàstics com les bafarades o les grans lletres simulant sons.
-
Temàtica il·limitada. El principal recurs expressiu del còmic és el dibuix, la imatge que crea un autor i que no necessita un referent real, com el cinema; tot el que hi ha a la historieta es pot explicar.
-
Capacitat simbòlica. La necessitat de reduir missatges o idees abstractes a un dibuix concret ha porta el còmic a crear símbols capaços d’expressar icònicament conceptes; per exemple, la bombeta encesa sobre el cap d’un personatge.
Història del còmic
l'origen dels còmics es remunta a milers d'anys. Des que l'ésser humà va tenir la necessitat de dibuixar per a poder explicar una història, aventura, esdeveniment o llegenda. Enllumenat per la llum cimbreante d'una foguera, un vell caçador pintava en el fons d'una cova una seqüència de caça. El feia amb un fumall acabat d'extreure del foc, fa tal vegada 14.000 anys. Va ser el primer d'una llarga història, però les pintures egípcies, els atuells grecs, els frescos romans, les pintures eclesiàstiques i els manuscrits medievals que relataven les vides de Jesús i dels sants no es consideren historietes, i cal esperar a la sàtira social i política per a trobar els antecedents recognoscibles del còmic. Al principi no són més que meres caricatures o dibuixos per a il·lustrar una història o petites narracions sense solució de continuïtat.
Es considera a Thomas Rowlandson l'inventor del còmic l'any 1809. Rowlandson publica “Els viatges del doctor Syntax”, tal vegada el primer còmic o aventura seriada de la història a tenir ressonància, i en aquesta època fan la seva aparició els entrepans parlants.
No obstant això, segons els cànons, el primer còmic modern publicat en el món, va ser The Yellow Kid (El noi groc), el 16 de febrer de 1896 en el diari The World de Nova York. La raó és que va ser llavors quan es va començar a usar l'expressió “còmic” per a definir la historieta en si, encara que de manera popular.
Tipus de còmic
D'aventures o realista, d'humor, bèlic, fantàstic, policiac, de ciència-ficció, de terror/gore, eròtic, underground , yaoi (manga), shoujo (manga), shonen (manga), costumista, narratiu, de suspens i de Romance
La vinyeta. Formes i grandàries. Planificació. Composició. Perspectiva.
A la vinyeta es representen mitjançant la imatge un espai i un temps de la acció narrada. La durada del temps, les dimensions de l’espai on transcorre l’acció… es poden percebre segons la forma i la grandària d’aquesta.
De formes i grandàries hi ha infinites formes i grandàries, algunes d’elles són: rectangulars, triangulars, circulars… la relació entre l’espai, la vinyeta i el tipus són importants per crear el ritme de lectura de la història.
La planificació consisteix en pensar l’ordre i mida de les vinyetes en la composició. Cal endreçar i distribuir les vinyetes de la manera més correcte segons l’espai disponible per aconseguir un composició equilibrada i llegible.
La perspectiva per donar realitat i espai a les il·lustracions cal perspectiva, profunditat. Per aconseguir això necessitem plans generals; que descriuen l’ambient i l’entorn on passa l’acció. També s’ha de tenir en compte l’angle de visió, aquest pot ser horitzontal, picat, contrapicat, zenital… depenent de quin s’esculli la sensació varia.
Els personatges. Expressions facials i moviment del cos.
En les vinyetes apareixen il·lustracions de paisatges, personatges, i objectes; a més, aquests van acompanyats de diàlegs. La RAE defineix als herois com: Persona que realitza una acció molt abnegada en benefici d'una causa noble. Persona il·lustre i famosa per les seves gestes o virtuts.
Expressions facials
Tot personatge ha de representar un paper. Aquest paper es caracteritza per unes emocions o sentiments que el protagonista en qüestió ha d'interpretar.
A través de la cara podem conèixer l'estat d'animo de la persona, per això és important conèixer com a partir de lleugeres modificacions de celles, ulls i boca podem transmetre aquestes emocions.
Moviment del cos
Per a acompanyar l'emotivitat de la cara tenim el cos. Aquest pot afegir major expressivitat del que el personatge vol transmetre.
Un clar exemple del que estem buscant el podem trobar en els actors de manyaga. Sense mediar paraula algun poden transmetre un gran numero d'emocions.
Els textos i els símbols gràfics
Els textos del còmic poden aparèixer de diferents maneres:
1. Cartellera i cartutxos
Aquest tipus de text apareix sempre que el narrador vol parlar en la història.
Si és una cartel·la, apareixerà en forma de requadre, normalment en la part superior de la vinyeta.
Si és un cartutx, ocuparà l'espai d'una vinyeta.
S'usa sobretot per a donar informacions sobre l'espai o per a indicar salts en el temps.
2. Bafarades
Les bafarades serveixen per a introduir els diàlegs dels personatges. Normalment, solen tenir una forma més o menys arrodonida i es componen de dos elements:
A més, els entrepans poden servir per a mostrar el tipus de diàleg que es manté
3. Onomatopeies
Un últim tipus de text que apareix en les historietes és l'onomatopeia, que consisteix a representar sons i sorolls mitjançant lletres especials: BOOM!, CRASH!,ZAS!, ZZZZZ.
El montatge
1. El montatge
El muntatge consisteix en la col·locació ordenada de les vinyetes, en aquest procés s'ha de tenir moltíssima cura dels conceptes d'espai i de temps, perquè la historieta resultant de tota la narració sigui comprensible, clara i tingui un bon ritme. Rafael Garófano en el seu llibre Saber d'imatges explica com ha de fer-se: “generalment la col·locació de les vinyetes es fa d'esquerra a dreta, en tires o bandes, i de dalt a baix. No obstant això, els diferents formats i grandàries de les vinyetes poden condicionar altres formes de distribució de les pàgines”.
Garófano també especifica alguns procediments tècnics que solen utilitzar-se per a establir connexió unes vinyetes amb unes altres. Normalment, quan parlem de textos escrits solen esmentar-se dues característiques intratextuals que han de tenir per a ser correctes: la coherència i la cohesió; els textos visuals també han de tenir-los.
Entre les tècniques més emprades per a muntar vinyetes amb recursos visuals o escrits estan:
2. Connexions amb imatges:
El fos a negre: que part d'imatges difuminades o poc nítides i van passant a altres vinyetes en les quals aquestes mateixes imatges es van fent cada vegada més fosques i precises. Sol emprar-se, segons els especialistes, per a mostrar imatges del passat o del futur dels personatges.
El fos a blanc: al contrari que el fos a negre, les imatges es van difuminant fins a desaparèixer. Aquest efecte té la seva utilitat quan es torna al present des de situacions passades o futures.
El fos encadenat: resultat de combinar els efectes anteriors. Aquesta tècnica pot emprar-se per a representar salts en el temps.
Els espais contigus: és una tècnica que mostra continuïtat física de dues o més vinyetes, amb una unitat d'espai i temps.
3. Connexions amb textos
A vegades són els textos que acompanyen a les imatges els que contribueixen a donar un sentit de continuïtat a les vinyetes. Entre aquests textos estan els “textos de suport”, que tenen com a funció principal situar l'acció de cada vinyeta en l'espai i en el temps. Aquest tipus de textos són molt adequats per al muntatge. També són útils els “cartutxos” i els “textos en off”. Una altra de les tècniques de muntatge basades en la paraula té a veure amb els “enllaços superposats”, que són produïts quan les interjeccions, els globus o les onomatopeies abasten més d'una vinyeta, enllaçant-les entre si.
La manipulació del temps s'aconsegueix a través del muntatge de les vinyetes: Aquest efecte es pot aconseguir mitjançant l'ús de l'el·lipsi, i del muntatge analític, que dona la sensació de paralització o dilatació del temps.
